Les convivències són, de totes les activitats que l’escola té reservades per anar construint el curs amb sentit emocional, cognitiu i motivacional, la que crea més expectatives, la que ens fa sentir més papallones a l’estómac i la que provoca insomni la nit abans de sortir.
Mares, pares, infants i mestres ens fem preguntes com: necessitarà l’inhalador en olorar el pol·len de les roselles? Dormiré al costat de la meva amiga? S’acabarà el plat de verdura? A la nit tindré una llumeta encesa? Ens trobarem a faltar molt? Massa?
Aprenentatge a l’exterior
Les cases de colònies que ens esperen, més enllà de ser un centre de recursos pedagògics preparats perquè l’experiència a la natura sigui del tot autèntica, són el lloc idíl·lic per conèixer-nos millor, si hi anem durant el primer trimestre, i el lloc ideal per celebrar l’esforç d’un curs que per definició sempre és intens, si hi anem el tercer trimestre.
La natura ens abraça
La natura amb tota la seva bellesa ens abraça i ens apropem entre nosaltres. És un altre escenari format de calma, d’aire lliure i de llibertat i és quan els nens i les nenes es poden veure des d’una part més humana: la de compartir, descobrir, agrair, experimentar i adonar-se que ens necessitem com a equip de classe i com a grup de cicle.
Prendre distància de la petita i gran Nausica també ens serveix per començar a adonar-nos que tots plegats som una comunitat educativa i que la col·laboració és bàsica per ser qui som i com som.
El retorn
Divendres a la tarda, quan baixem de l’autocar, totes les preguntes que ens havíem fet abans de marxar, amb aquell pessic a la panxa, queden respostes en veure les samarretes brutes, els pantalons amb algun forat i les cares de màxima felicitat.
L’abraçada que rebran dels que espereu davant de la reixa de l’escola és el punt final que no pot faltar per completar la seva experiència personal.
Si a més observeu un gran somriure i detecteu una veu afònica que diu: t’estimo molt, però no t’he trobat a faltar gens! ja ho podeu celebrar perquè evidenciarà el millor aprenentatge, el que fa que les papallones a l’estómac quedin substituïdes per trepitjades fortes de “Nausiquers i nausiqueres” experimentats.
Aquests moments són les ganes de viure que una escola va forjant perquè totes les nenes i nens aprenguin a conviure amb els seus iguals, a sentir-se segurs fora de casa i a arriscar-se a l’aventura de passar dues nits i tres dies fent una vida ben diferent de l’escolar.
A l’aire queda el record del viscut i en el cor queda el sentiment d’amor cap als companys, cap a l’escola i cap al món.
És així com la petita gran Nausica tanca les portes per tornar-les a obrir de bat a bat, al barri, dilluns al matí, plena de vida.
